Significats de persona del singular en català

Ye, també en asturià, és la tercera persona del singular del verb ser.

I una cançó més íntima, més personal, més de la primera persona del singular, del jo.

Fixeu-vos que parlo en primera persona del singular.

Feia servir sempre la segona persona del singular, com si l'Aina se n'anés tota sola al Japó.

Només declinava la primera persona del singular, cosa una mica contradictòria en un anarquista', recorda avui Vinader.

La persona modesta rarament utilitza la primera persona del singular, perquè es refereix molt poc a si mateixa.

De tot això, en parla en Pérez sense demagògia, amb sentit comú i en primera persona del singular.

Sí, tenim aquesta dualitat d'amor i ferocitat, amb cançons més íntimes escrites des de la primera persona del singular.

Vaig entendre que, malgrat la tercera persona del singular, no havia sigut només l'Enzo, el que s'havia apassionat per allò.

I una altra cosa més important: que tenir menys de quaranta anys i escriure en primera persona del singular fa fatxenda.

Molts historiadors tenen por de la primera persona del singular perquè espatlla l'objectivitat i jo crec que és justament el contrari.

Si és activat el d'anglès, tota conjunció copulativa es majuscula: la pren pel pronom de la 1a persona del singular: I.

I pot ser un fracàs col·lectiu si no som capaços d'evitar la política de 'primera persona del singular' que massa sovint observem.

Tinc monstres sota el llit, pare Moltes vegades les narracions més mítiques són aquelles en què el narrador parla en primera persona del singular.

La llengua se li travà una mica en dir-ho, ja que rarament es feia servir la segona persona del singular en la llengua planetària.

Amb l'uniforme, la bandera, l'himne, la paraula màgica, que cada llopada tria per dissoldre i ocultar la primera persona del singular, per emborratxar-se de plural.